dissabte, 31 d’octubre del 2015
dijous, 29 d’octubre del 2015
rock rotten's 9mm - meat-and-potatoes metal band
A mi no em miris. Que la definició de 9MM, la banda de Rock Rotten, com una Meat-and-Potatoes Metal Band l'he trobat a la Encyclopaedia Metallum, que ve a ser el Pompeu Fabra de la cosa. Res, una penya que està completament ruixada i un dels temes més divertits del seu catàleg de bajocades: Amigos para siempre.
Ara, que si has trobat ruixats aquests conciutadans dels germans Grimm (Hanau, Hessen), no vull ni pensar el que't passarà pel cap quan escoltis els austríacs de Kontrus: Bomba. Per cert, que estava pensant en proposar-li a la rossa un curs de collita de pomes.
dimecres, 28 d’octubre del 2015
dimarts, 27 d’octubre del 2015
dilluns, 26 d’octubre del 2015
leonard nimoy: old rockers never die
Quina gràcia i quin salero que tenen tots plegats! (clar, és un muntatge)
Tor Dif smusma je! (gràcies per recordar-m'ho, Nuri!)
dissabte, 24 d’octubre del 2015
galeria de geògrafs il·lustres
El passat 21 d'Octubre, l'edició en francès de 20minutes.ch ens presentava així al guanyador de les eleccions al Canadà: Justin Trudeau. Son profil est atypique: diplômé en littérature et en gèographie, il a été guide de rafting et moniteur de snowboard, notamment.
Es tracta d'un perfil molt proper al d'en Sinfu, també en el terreny medi-ambiental, quan en Sinfu era un assidu visitant dels terrenys de golf i els abocadors del Vallès no tenien cap secret per ell. Diuen que una gran complicitat amb la seva companya de recerca, teixida durant llargues converses al caliu de la llar de foc, el van decidir a preferir Irlanda al Lluçanès.
Jo el veig preparat per seguir els passos de M. Trudeau en aquest país.
Es tracta d'un perfil molt proper al d'en Sinfu, també en el terreny medi-ambiental, quan en Sinfu era un assidu visitant dels terrenys de golf i els abocadors del Vallès no tenien cap secret per ell. Diuen que una gran complicitat amb la seva companya de recerca, teixida durant llargues converses al caliu de la llar de foc, el van decidir a preferir Irlanda al Lluçanès.
Jo el veig preparat per seguir els passos de M. Trudeau en aquest país.
dijous, 22 d’octubre del 2015
slow dance by reno renardo
Violenta Revolución. Un vell tema de l'àlbum "Babuínos del metal" (2013) de Reno Renardo. Abans que ningú s'exciti, als nacionalistes espanyols els direm que poden veure que no és sinó una parodia humorística que no té res a veure amb la realitat. I als altres nacionalistes que, com tot el que es diu al tema és pura conya, poden seguir dormint tranquils pensant que tots els espanyols són del PP. Però cas que el slow no sigui lo vostre, sempre podeu marcar-vos un pogo soft amb els gaditans de Ramonis, els sevillans de El noi del sucre o Los Muertos de Cristo, els madrilenys de Non Servium, SkaP o els de Kaos Urbano, els valencians de El ultimo ke zierre, o .... ho deixem aquí, ok?
Cas que no entenguis alguna cosa, he trobat en les referències del viquipèdia un llibre que he trobat molt apropiat pel tema que es discuteix: Luis Racionero - Filosofías del Underground ... The future looks bright!
Cas que no entenguis alguna cosa, he trobat en les referències del viquipèdia un llibre que he trobat molt apropiat pel tema que es discuteix: Luis Racionero - Filosofías del Underground ... The future looks bright!
dimecres, 21 d’octubre del 2015
cerimònia de lliurament de l'otger cataló award
La cerimònia de lliurament del premi Otger Cataló d'enguany, va tenir lloc a les Cavas Canals i Domingo, a Sant Sadurní d'Anoia.
Amenitzada per dos grans còmics de moda: Dr. Sinfu i la secretaria del Grupo Catalán del Congreso, va comptar amb la presència del Consell d'Administració del GS Group, dels membres de la Reial Acadèmia de les Ciències de Sant Sadurní i també d'unes becaries del departament de semítiques que ningú recordava haver invitat.
Amenitzada per dos grans còmics de moda: Dr. Sinfu i la secretaria del Grupo Catalán del Congreso, va comptar amb la presència del Consell d'Administració del GS Group, dels membres de la Reial Acadèmia de les Ciències de Sant Sadurní i també d'unes becaries del departament de semítiques que ningú recordava haver invitat.
El premi, un botó d'afirmació d'emergència, destinat a líders patriòtics en situació de baixa d'auto-estima, no va poder ser recollit pel guardonat. El va recollir en el seu nom un Oriol Junqueras que, gràcies als efectes del cava, va pujar a l'escenari i va fer riure de valent els participants donant unes rèpliques polítiques genials al treball dels dos humoristes.
Per acabar, els aplaudiments dels participants van saludar amb emoció el lliurament de la factura de l'acte al Dr. Toloriu, i van abandonar ràpidament la sala abans que aquest realitzés que el patró l'estava esperant amb un bat de beisbol.
Per acabar, els aplaudiments dels participants van saludar amb emoció el lliurament de la factura de l'acte al Dr. Toloriu, i van abandonar ràpidament la sala abans que aquest realitzés que el patró l'estava esperant amb un bat de beisbol.
dimarts, 20 d’octubre del 2015
Up Against the Wall Motherfuckers
El 1966 Ben Morea fundava a Nova York la revista Black Mask, on exposava la seva particular trobada entre art i anarquisme. La base sobre la que es construiria Up Against The Wall, Motherfuckers, un grup d'activistes disposats a mostrar amb les seves accions les contradiccions d'un sistema en crisi i plantar cara als moviments de no violència de la nova esquerra americana: Flower Power won't stop Fascist Power.
A mig camí entre el surrealisme, el dadaisme, l'anarquisme i el situacionisme, els Motherfuckers van desenvolupar accions amarades d'alè salvatge i poètic amb la subversió cultural com a objectiu final.
Entre les seves accions cal destacar el 1968 la participació en la ocupació de la Universitat de Columbia (no hi han noticies de que es beguessin el whisky del rector!) al repartiment de flyers per omplir una prestigiosa galeria de Manhattan de personal sense sostre, l'abocament d'escombraries a les portes del Lincoln Center, o fotre avall la tanca de Woodstock per permetre l'entrada gratuïta al festival a aquells que no se la podien pagar ...
A mig camí entre el surrealisme, el dadaisme, l'anarquisme i el situacionisme, els Motherfuckers van desenvolupar accions amarades d'alè salvatge i poètic amb la subversió cultural com a objectiu final.
Entre les seves accions cal destacar el 1968 la participació en la ocupació de la Universitat de Columbia (no hi han noticies de que es beguessin el whisky del rector!) al repartiment de flyers per omplir una prestigiosa galeria de Manhattan de personal sense sostre, l'abocament d'escombraries a les portes del Lincoln Center, o fotre avall la tanca de Woodstock per permetre l'entrada gratuïta al festival a aquells que no se la podien pagar ...
... durant la celebració del festival de pau i amor de Woodstock, els Motherfuckers van trencar la tanca del recinte, van deixar entrar a centenars de persones gratis i, després d'assaltar les instal·lacions de l'organització, van repartir tendes de campanya i sacs de dormir entre els assistents.Si en vols saber més sobre aquest moviment, he trobat un vídeo a youtube on la penya de The Horizontal Power Hour entrevista a Ben Morea: Ben Morea and Black Mask. Pots mirar-te també un article força ben documentat de Jaime Quinto, del 2011: La historia de los Motherfuckers. Burn the museums, baby. També val la pena llegir-se un article força interessant de 2013 de la penya de laplayademadrid.es :
Samuel M. Delgado, Marcos Flórez (el de La Débil) y José Luis Maire recogen la voz de Morea -figura clave en la contracultura americana de fines de los sesenta y cabeza del grupo de afinidad Motherfuckers- durante un encuentro en Madrid en 2011, y construyen con ella, y con material archivo del grupo, un elogio de un activismo ácrata y singular que tanta falta nos hace. Este viernes 22 de febrero, el documental -parte del catálogo de la distribuidora independiente Playtime Audiovisuales- se estrenará en el cine Doré de la Filmoteca Española en un programa doble donde comparte espíritu con Chris Marker y su corto La sexta cara del Pentágono (1968)I ja molt més recent, publicat el 07.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, l'article d'Eduardo Bravo: Motherfuckers! Anarquistas en Manhattan.
diumenge, 18 d’octubre del 2015
manual per a trolls
 |
| Un pobre individu infeliç expressant la seva mala baba sobre qualsevol tema |
Una de les coses que més me desagraden dels trolls és la seva manca de classe. Segurament estaràs pensant que està lligada al seu nivell intel·lectual. Jo soc més aviat dels que creuen que és la mala baba la que desencadena una patologia de logorrea compulsiva que flueix sense barreres a través les seccions dels comentaris dels diaris, tweets i altres canals d'expressió de la cultura de la nostra època.
Estava pensant en aquestes coses quan vaig caure sobre un article molt interessant publicat a yorokobu, un dels suplements de eldiario.es: Breve manual para insultar sin que parezca que insultas. Espero que el fet d'estar escrit en espanyol no sigui un handicap per a tots aquells que, també a casa nostra, s'apliquen convulsivament amb els seus escrits a confirmar la més important de les teories d'Einstein: Two things are infinite: the universe and human stupidity. And I'm not sure about the universe!
Estava pensant en aquestes coses quan vaig caure sobre un article molt interessant publicat a yorokobu, un dels suplements de eldiario.es: Breve manual para insultar sin que parezca que insultas. Espero que el fet d'estar escrit en espanyol no sigui un handicap per a tots aquells que, també a casa nostra, s'apliquen convulsivament amb els seus escrits a confirmar la més important de les teories d'Einstein: Two things are infinite: the universe and human stupidity. And I'm not sure about the universe!
dissabte, 17 d’octubre del 2015
la crisis de Siria contada en 10' y 15 mapas
No és perquè El País s'hagi convertit en un fanzine més de la dreta mediàtica espanyola que no s'hagi de reconèixer l'interès que, rarament, presenten alguns dels seus suplements. Avui m'agradaria recomanar-te la lectura d'aquest article del suplement Verne: Visto en Youtube - Los vídeos que explican la crisis siria en pocos minutos (y ven millones de personas).
Deixant de banda el sentit de l'humor del webmaster de El País pel que fa a la suposada data de publicació de l'article i la de l'enllaç, he trobat força torbador el nacionalisme de l'articulista quan ens presenta el vídeo d'aquesta entrada: Han sido creados por el canal alemán 'In a Nutshell' y 'WhyMaps' un proyecto de dos jóvenes españoles (...) Tot i que, més endavant, ens diu que 'In a Nutshell' és un canal de YouTube creado en 2013 por un estudio de diseño con sede en Múnich, Alemania (com l'autora no el menciona, es tracta de l'interessant treball de la penya de kurzgesagt.org).
Quan hom arriba a la lectura de la fi de l'article, hom pot lamentar que el consell de redacció del fanzine no hagi estat capaç de demanar a l'autora de centrar-se en el contingut i, noblesse oblige, de deixar anar un parell de referències sobre la penya de Arte-TV, que fa el mateix des de 1990 a l'emissió: Les dessous des cartes, dirigida per Jean-Christophe Victor.
I quan l'autora de l'article, amb el vist-i-plau del consell de redacció del fanzine, diu que: es la primera producción del proyecto y canal de YouTube WhyMaps, que acaban de lanzar dos jóvenes españoles, és una veritable llàstima que les llàgrimes de l'emoció pel passaport dels autors no li hagin deixat consultar l'hemeroteca de El País per constatar que Bruno Teixidor no és exactament un jove desconegut, cosa que també hauria pogut constatar passant-se per IMDb. Aviam, que tampoc és que tingui res contra l'autora de l'article: per exemple, la penya de cultura de eldiario.es tampoc va anar més lluny del que li donaven a El País.
En fi, que't proposo que't miris el vídeo. Perquè si, és possiblement de lo millor que se sap fer en aquest país. Ara, si vols veure el que es fa en altres llocs, passa't per Les dessous des cartes. I per evitar noves sorpreses, abans que't presentin com una novedad internacional quelcom que puguin fer en el futur dos diseñadores españoles, et proposo que li donis un cop d'ull als mapes genials de la penya de worldmapper.org.
Deixant de banda el sentit de l'humor del webmaster de El País pel que fa a la suposada data de publicació de l'article i la de l'enllaç, he trobat força torbador el nacionalisme de l'articulista quan ens presenta el vídeo d'aquesta entrada: Han sido creados por el canal alemán 'In a Nutshell' y 'WhyMaps' un proyecto de dos jóvenes españoles (...) Tot i que, més endavant, ens diu que 'In a Nutshell' és un canal de YouTube creado en 2013 por un estudio de diseño con sede en Múnich, Alemania (com l'autora no el menciona, es tracta de l'interessant treball de la penya de kurzgesagt.org).
Quan hom arriba a la lectura de la fi de l'article, hom pot lamentar que el consell de redacció del fanzine no hagi estat capaç de demanar a l'autora de centrar-se en el contingut i, noblesse oblige, de deixar anar un parell de referències sobre la penya de Arte-TV, que fa el mateix des de 1990 a l'emissió: Les dessous des cartes, dirigida per Jean-Christophe Victor.
I quan l'autora de l'article, amb el vist-i-plau del consell de redacció del fanzine, diu que: es la primera producción del proyecto y canal de YouTube WhyMaps, que acaban de lanzar dos jóvenes españoles, és una veritable llàstima que les llàgrimes de l'emoció pel passaport dels autors no li hagin deixat consultar l'hemeroteca de El País per constatar que Bruno Teixidor no és exactament un jove desconegut, cosa que també hauria pogut constatar passant-se per IMDb. Aviam, que tampoc és que tingui res contra l'autora de l'article: per exemple, la penya de cultura de eldiario.es tampoc va anar més lluny del que li donaven a El País.
En fi, que't proposo que't miris el vídeo. Perquè si, és possiblement de lo millor que se sap fer en aquest país. Ara, si vols veure el que es fa en altres llocs, passa't per Les dessous des cartes. I per evitar noves sorpreses, abans que't presentin com una novedad internacional quelcom que puguin fer en el futur dos diseñadores españoles, et proposo que li donis un cop d'ull als mapes genials de la penya de worldmapper.org.
divendres, 16 d’octubre del 2015
betontod - viva punk
Un ritme que només es pot comparar amb la lletra del tema: excel·lents! Tot com els records que'm porten les imatges recopilades al vídeo. Betontod! Un dels millors grups que ha donat el deutsche punkrock (Aaaghh).
Com? Què no els coneixies? Escolta aquests temes i després et busques tu solet la vida al canal antiRockStars de youtube, ok? : Keine Popsongs, Nichts, Saufen, Zweifel, Alles, Traum von Freiheit, Ich Bereue Nichts, Mein letzter Tag, Mit Vollgas Durch die Hölle, ...
Com? Què no els coneixies? Escolta aquests temes i després et busques tu solet la vida al canal antiRockStars de youtube, ok? : Keine Popsongs, Nichts, Saufen, Zweifel, Alles, Traum von Freiheit, Ich Bereue Nichts, Mein letzter Tag, Mit Vollgas Durch die Hölle, ...
dijous, 15 d’octubre del 2015
apunts sobre la democràcia suïssa
 |
Durant la campanya electoral del passat 27S vaig haver de suportar un munt de "experts" locals que donaven la seva opinió sobre un tema (un de més) sobre el que no tenien ni idea del que estaven dient. Me refereixo al de la democràcia suïssa. L'objectiu de l'entrada d'avui no és parlar de la democràcia directa, basada en les iniciatives i els referèndums populars, sinó de les eleccions a les cambres federals del proper 18 d'octubre.
El parlament federal està compost per dues cambres. El Consell Nacional (que seria l'equivalent espanyol del Congrés) amb un nom que'ns diu que el concepte de nació a Suïssa no està lligat a una llengua, sinó a una cultura política cimentada en la estructura confederal d'aquest país. Els 200 escons d'aquesta cambra es reparteix en funció de la població de cada estat (els cantons): Zürich, essent el més poblat té assignats 35 escons, Obwald, un dels menys poblats en té 1. El Consell dels Estats (que seria l'equivalent espanyol del Senat) té 46 escons, que es reparteixen a raó de dos escons per cada estat (els cantons) i un per cadascun dels antics mig-cantons. Això vol dir que el cantó de Zürich, amb 1'3 milions d'habitants el 2008, té els mateixos representants que el cantó d'Obwald, que en 2008 no arribava als 35'000 habitants.
Just afegir que la composició del futur govern de set membres serà escollida de manera proporcional als resultats de les eleccions. I que si com a resultat d'aquests, un partit té dret a dos membres al govern, serà el parlament (i no el partit) qui designarà aquells que li semblin més adequats. Just per acabar amb aquest punt, recordar que la presidència de la confederació serà rotatòria entre els membres del govern per un període d'un any.
I ara, deixa'm passar al punt més interessant, el de l'elecció dels parlamentaris. Com pots veure a la pàgina 8 de la Notice explicative pour l'élection du Conseil national du 18 octobre 2015: Informations pour les Cantons où on élit la Chambre du peuple selon le système proportionnel imagina que tens al teu davant la llista electoral d'un partit amb el que't trobes proper ideològicament. Però que, per les raons que siguin, no estàs d'acord amb votar al seu cap de llista: Fas una ratlla al damunt i el teu vot no va a parar a aquest candidat. Imagina que vols donar el doble de vots al segon candidat, fas una ratlla al damunt del tercer i inscrius el nom del segon altre cop. Imagina ara que, pel sisè lloc de la llista, prefereixes votar pel candidat d'un altre partit (a la mateixa llista!): esborres el nom del sisè candidat de la llista i inclous el d'una altra formació que't sembli més adequat. I ara imagina que no hi ha cap llista amb la que simpatitzis completament i que tu en vols crear una de personal: com pots veure a la pàgina 9, pots agafar una butlleta en blanc i escriure els noms dels teus candidats preferits en l'ordre que tu ho desitgis.
Segurament no és un sistema polític perfecte. I estic obert a la discussió dels seus defectes. Però val la pena saber que, quan llegeixis un article dels corresponsals espanyols sobre la política d'aquest país, t'etiquetaran com a progressistes aquells que volen homologar-lo amb els sistemes d'altres països de la Unió Europea, i com a extrema dreta, aquells que no volen canviar una coma d'aquest sistema.
Just per acabar, dir que crec que hi han altres maneres de fer patriotisme que el de buscar-se mites fundadors i cabdills que els representin (als meus fills ningú els va parlar a l'escola de Guillem Tell). Jo he trobat en la defensa del sistema polític d'aquest país, que també és el meu, el millor dels arguments que hom pugui imaginar.
El parlament federal està compost per dues cambres. El Consell Nacional (que seria l'equivalent espanyol del Congrés) amb un nom que'ns diu que el concepte de nació a Suïssa no està lligat a una llengua, sinó a una cultura política cimentada en la estructura confederal d'aquest país. Els 200 escons d'aquesta cambra es reparteix en funció de la població de cada estat (els cantons): Zürich, essent el més poblat té assignats 35 escons, Obwald, un dels menys poblats en té 1. El Consell dels Estats (que seria l'equivalent espanyol del Senat) té 46 escons, que es reparteixen a raó de dos escons per cada estat (els cantons) i un per cadascun dels antics mig-cantons. Això vol dir que el cantó de Zürich, amb 1'3 milions d'habitants el 2008, té els mateixos representants que el cantó d'Obwald, que en 2008 no arribava als 35'000 habitants.
Just afegir que la composició del futur govern de set membres serà escollida de manera proporcional als resultats de les eleccions. I que si com a resultat d'aquests, un partit té dret a dos membres al govern, serà el parlament (i no el partit) qui designarà aquells que li semblin més adequats. Just per acabar amb aquest punt, recordar que la presidència de la confederació serà rotatòria entre els membres del govern per un període d'un any.
I ara, deixa'm passar al punt més interessant, el de l'elecció dels parlamentaris. Com pots veure a la pàgina 8 de la Notice explicative pour l'élection du Conseil national du 18 octobre 2015: Informations pour les Cantons où on élit la Chambre du peuple selon le système proportionnel imagina que tens al teu davant la llista electoral d'un partit amb el que't trobes proper ideològicament. Però que, per les raons que siguin, no estàs d'acord amb votar al seu cap de llista: Fas una ratlla al damunt i el teu vot no va a parar a aquest candidat. Imagina que vols donar el doble de vots al segon candidat, fas una ratlla al damunt del tercer i inscrius el nom del segon altre cop. Imagina ara que, pel sisè lloc de la llista, prefereixes votar pel candidat d'un altre partit (a la mateixa llista!): esborres el nom del sisè candidat de la llista i inclous el d'una altra formació que't sembli més adequat. I ara imagina que no hi ha cap llista amb la que simpatitzis completament i que tu en vols crear una de personal: com pots veure a la pàgina 9, pots agafar una butlleta en blanc i escriure els noms dels teus candidats preferits en l'ordre que tu ho desitgis.
Segurament no és un sistema polític perfecte. I estic obert a la discussió dels seus defectes. Però val la pena saber que, quan llegeixis un article dels corresponsals espanyols sobre la política d'aquest país, t'etiquetaran com a progressistes aquells que volen homologar-lo amb els sistemes d'altres països de la Unió Europea, i com a extrema dreta, aquells que no volen canviar una coma d'aquest sistema.
Just per acabar, dir que crec que hi han altres maneres de fer patriotisme que el de buscar-se mites fundadors i cabdills que els representin (als meus fills ningú els va parlar a l'escola de Guillem Tell). Jo he trobat en la defensa del sistema polític d'aquest país, que també és el meu, el millor dels arguments que hom pugui imaginar.
dimecres, 14 d’octubre del 2015
els lladres d'espais públics i la psicogeografia
Un article de Valeria Saccone, publicat el passat 06.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, ens presenta Luca Picardi i el seu blog: privatepublicplaces.com. Una crònica de l'apropiació dels espais públics pels interessos privats a Londres, la ciutat on viu.
L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.
L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.
No estic del tot segur del que és un lloc públic privat. Són espais profundament desconcertants que es camuflen constantment en el paisatge urbà. Arriben a semblar completament públics, sovint en forma de places, zones comercials, apartaments de luxe i oficines. El que distingeix de les zones públiques aquests espais que semblen públics, però que són propietat d'empreses, és la sofisticada arquitectura de vigilància i la presència d'agents de seguretat privada que els patrullen.
L'estètica desolada d'aquests districtes els converteix en llocs depriments i avorrits. Hi ha una manca absoluta de personalitat en ells que fa que s'assemblin més a les sales d'espera dels aeroports que als veïnats que coneixem.Luca Picardi afirma que s'ha inspirat en l'obra de Guy Debord i els Situacionistes dels anys 60. D'ells ha heretat el concepte de la psicogeografia que, en complement de l'apunt de l'autora al seu article, ha estat descrit així a Wikipedia :
La psychogéographie, contrairement à ce que ce mot pourrait laisser penser, n’est pas un concept de la géographie. Ce néologisme a été créé par un mouvement d’inspiration marxiste, l’Internationale situationniste, en la personne de Guy Debord.
Par l’intermédiaire notamment de la pyschogéographie, les situationnistes ont développé une réflexion sur la question urbaine qu’ils inscrivaient en réaction à l’urbanisme fonctionnaliste. Leurs descriptions de l’espace urbain dénoncent un espace perçu comme ennuyeux. L’urbanisme fonctionnaliste est en outre accusé d’organiser une sorte d’aliénation au services des temples de la consommation avec en point d’orgue l’impossible « réappropriation de l’espace urbain par l’imaginaire ».
Selon l’Internationale situationniste, la ville, érigée en suivant les principes de l’urbanisme fonctionnaliste provoque la mise en place d’un dispositif d’isolement, d’exclusion et de réclusion des citadins, in fine, la ville participe à l’établissement d’un ordre dans lequel le désir n’a pas sa place.
Leur projet est de refonder la ville afin de créer des ambiances inédites permettant la construction de situations, c’est-à-dire des moments de vie à la fois singuliers et éphémères.
dilluns, 12 d’octubre del 2015
I si ICV fos la solució per desencallar el procès?
Estic pensant en ICV. Que ha lluitat per la supressió del deute amb la Unió Europea i la malvada Merkel. Però no contra el seu deute colossal amb tres bancs de "casa": CaixaBank, CatalunyaBank i BancSabadell (més de 12 milions d'euros!). Hom no pot demanar més patriotisme ni transparència!
Merkel ens roba. No és el cas d'Isidre Fainé !!!
diumenge, 11 d’octubre del 2015
GS: la lluita continua (ara des de Punta Cana)
Els espies més guardonats del món lliure es van donar cita aquesta setmana per lliurar als representants del GS el premi Joan Pujol García, creat pel Foreign Office en reconeixement al treball de la nostra organització. L'acte, que va ser molt emotiu, va tenir lloc a un pub de Cerdanyola que no estem autoritzats a desvelar. Després d'una etílica i emotiva introducció d'un espia local que utilitza l'extravagant pseudònim d'Orlando per camuflar la seva identitat, l'acte va començar amb un discurs ditiràmbic d'un representant del MI6 que utilitzava el pseudònim de Wilfred Dunderdale.
Wilfred va destacar l'èxit de la nostra organització: en concret del nostre batalló "Style", en missions on la CIA o el MI6 havien fracassat. Va citar com exemples la infiltració dels nostres agents als vestuaris dels líders comunistes del Carib, que va tenir com a resultat l'adopció per aquests del look Adidas. I també va destacar com l'acte d'infiltració més destacat de la historia de l'espionatge, el del nostre perruquer de Pyongyang, responsable del tall de cabell de Kim Jong-Un i dels consells al líder comunista perquè tregui una llei que el faci obligatori: el que podria acabar amb el règim en un parell de dies si prosperés aquest pla diabòlic. Wilfred va acabar la seva intervenció recordant als membres del GS que sempre tindran la porta oberta per treballar al MI6.
Jacques Clouseau, pseudònim del representant de la DGSE a l'acte d'homenatge, va lamentar a continuació que el batalló "Style" no hagués pogut infiltrar C's: afirmant que els resultats d'aquesta formació no haurien estat els mateixos si Albert Rivera s'hagués presentat als meetings amb el look Adidas i el tall de cabell de Kim Jong. Va alabar però l'acte més demolidor que mai s'ha fet contra els nacionalismes espanyol i americà, gràcies a la difusió de tweets i emails que informaven els ciutadans d'ambdós països del nom de dues bases americanes en territori espanyol, afegint uns enllaços que traduïen pels uns i pels altres el significat dels noms de les localitats on es troben: Moron, on es troba la base de la United States Air Force, i Rota on es troba la base de submarins nuclears de la Navy i un important destacament del US Marine Corps.
L'acte va continuar amb una simpàtica intervenció de Mortadelo, pseudònim del representant del CNI a l'acte, que va destacar entre les accions més remarcables del GS la difusió per la xarxa d'imatges destinades a dinamitar les accions comercials de Marca España. Va negar que el batalló "Style" del GS es trobés darrera del tall de cabell d'alguns dels més destacats representants de la CUP, o la responsabilitat del GS en la paràlisi observada a la secció "fotgrafies" al blog de Procés Constituent. Va afirmar que estaven seguint amb molta atenció al monitor que li ha proposat seguir cursos de zumba a Miquel Iceta, car sospiten que pugui ser un agent infiltrat del GS, encara que no poden afirmar-ho encara. Va mostrar el seu escepticisme sobre els rumors de la publicació a youtube d'un curs on l'Antoni Duran i Lleida explicaria als estudiants d'ESADE com pensa tornar els 20 milions d'euros de deute de Unió Democràtica de Catalunya i el pagament dels salaris endarrerits a la seva secretaria al congrés de diputats de Madrid. I tot i no creure en la veracitat dels rumors d'una campanya de tweets del GS comparant les declaracions del lider de l'ANC abans de les eleccions (Sense l’ANC, sense ÒMNIUM... no haguéssim arribat ni al 9N) amb les que està deixant anar després de les eleccions (Sànchez ha considerat que el líder de CDC és "imprescindible" en el procés sobiranista), va afirmar que el CNI s'estava preparant per protegir a C's: l'invent del Banc de Sabadell amb el suport de La Sexta, d'una nova campanya del GS que portaria per nom: CiU-Dadanos.
L'acte va acabar amb la recollida del premi del Foreign Office per en Doc, que es va deixar créixer la barba per l'ocasió i es va presentar amb el pseudònim de Professor Bacterio. En el seu speach d'agraïment va deixar-li anar al CNI que lo de la campanya de CiU-Dadanos podria no ser sinó una cortina de fum que amagués altres accions més devastadores pel futur dels nacionalismes d'aquest país, com ara els pentinats que portaven en algunes farres alguns dels seus líders als anys 80's. Després de mirar el rellotge de la sala i dir que tenia molta feina, va fer entrega del trofeu i del taló que l'acompanyava a l'equip del GS i va marxar. L'equip del GS, després d'acomiadar-se dels participants, i deixar a Orlando la responsabilitat de la neteja del local, va mirar-se les ofertes de Last Minute i va agafar el primer avió amb destí a Punta Cana, que es des d'on estem transmetent aquesta crònica.
Wilfred va destacar l'èxit de la nostra organització: en concret del nostre batalló "Style", en missions on la CIA o el MI6 havien fracassat. Va citar com exemples la infiltració dels nostres agents als vestuaris dels líders comunistes del Carib, que va tenir com a resultat l'adopció per aquests del look Adidas. I també va destacar com l'acte d'infiltració més destacat de la historia de l'espionatge, el del nostre perruquer de Pyongyang, responsable del tall de cabell de Kim Jong-Un i dels consells al líder comunista perquè tregui una llei que el faci obligatori: el que podria acabar amb el règim en un parell de dies si prosperés aquest pla diabòlic. Wilfred va acabar la seva intervenció recordant als membres del GS que sempre tindran la porta oberta per treballar al MI6.
Jacques Clouseau, pseudònim del representant de la DGSE a l'acte d'homenatge, va lamentar a continuació que el batalló "Style" no hagués pogut infiltrar C's: afirmant que els resultats d'aquesta formació no haurien estat els mateixos si Albert Rivera s'hagués presentat als meetings amb el look Adidas i el tall de cabell de Kim Jong. Va alabar però l'acte més demolidor que mai s'ha fet contra els nacionalismes espanyol i americà, gràcies a la difusió de tweets i emails que informaven els ciutadans d'ambdós països del nom de dues bases americanes en territori espanyol, afegint uns enllaços que traduïen pels uns i pels altres el significat dels noms de les localitats on es troben: Moron, on es troba la base de la United States Air Force, i Rota on es troba la base de submarins nuclears de la Navy i un important destacament del US Marine Corps.
L'acte va continuar amb una simpàtica intervenció de Mortadelo, pseudònim del representant del CNI a l'acte, que va destacar entre les accions més remarcables del GS la difusió per la xarxa d'imatges destinades a dinamitar les accions comercials de Marca España. Va negar que el batalló "Style" del GS es trobés darrera del tall de cabell d'alguns dels més destacats representants de la CUP, o la responsabilitat del GS en la paràlisi observada a la secció "fotgrafies" al blog de Procés Constituent. Va afirmar que estaven seguint amb molta atenció al monitor que li ha proposat seguir cursos de zumba a Miquel Iceta, car sospiten que pugui ser un agent infiltrat del GS, encara que no poden afirmar-ho encara. Va mostrar el seu escepticisme sobre els rumors de la publicació a youtube d'un curs on l'Antoni Duran i Lleida explicaria als estudiants d'ESADE com pensa tornar els 20 milions d'euros de deute de Unió Democràtica de Catalunya i el pagament dels salaris endarrerits a la seva secretaria al congrés de diputats de Madrid. I tot i no creure en la veracitat dels rumors d'una campanya de tweets del GS comparant les declaracions del lider de l'ANC abans de les eleccions (Sense l’ANC, sense ÒMNIUM... no haguéssim arribat ni al 9N) amb les que està deixant anar després de les eleccions (Sànchez ha considerat que el líder de CDC és "imprescindible" en el procés sobiranista), va afirmar que el CNI s'estava preparant per protegir a C's: l'invent del Banc de Sabadell amb el suport de La Sexta, d'una nova campanya del GS que portaria per nom: CiU-Dadanos.
L'acte va acabar amb la recollida del premi del Foreign Office per en Doc, que es va deixar créixer la barba per l'ocasió i es va presentar amb el pseudònim de Professor Bacterio. En el seu speach d'agraïment va deixar-li anar al CNI que lo de la campanya de CiU-Dadanos podria no ser sinó una cortina de fum que amagués altres accions més devastadores pel futur dels nacionalismes d'aquest país, com ara els pentinats que portaven en algunes farres alguns dels seus líders als anys 80's. Després de mirar el rellotge de la sala i dir que tenia molta feina, va fer entrega del trofeu i del taló que l'acompanyava a l'equip del GS i va marxar. L'equip del GS, després d'acomiadar-se dels participants, i deixar a Orlando la responsabilitat de la neteja del local, va mirar-se les ofertes de Last Minute i va agafar el primer avió amb destí a Punta Cana, que es des d'on estem transmetent aquesta crònica.
dimecres, 7 d’octubre del 2015
dilluns, 5 d’octubre del 2015
companys, estic que no entenc res
Estic amoïnat perquè no entenc res, company. Fa poc tothom estava super interessat en saber si votaria. I malgrat que el 2010 una llei del PSOE, recolzada pel PP i CiU havien complicat de manera kafkiana el vot dels expatriats (1) ho vaig fer. Després va resultar que el vot dels expatriats no va donar el diputat 63 que JxSi necessitava per escollir Mas com president (2) i que la investidura del quart candidat de la llista no era possible sense l'ajuda de la CUP.
I ara resulta que si durant la campanya electoral la CUP havia dit que no sostindria la candidatura de Mas per raons que hom pot comprendre en una organització d'esquerres (3), ara s'han convertit en els traïdors del procès i l'objecte d'un atac increïble de trolls a la xarxa i de periodistes de la causa als mitjans de comunicació.
I clar, jo no entenc massa bé perquè se'ls exigeix amb una violència verbal inusitada (4) que traeixin allò que es van comprometre a no fer davant dels seus electors per sostenir la candidatura a la presidència d'un senyor que es va presentar com a quart candidat a la llista que va guanyar les eleccions.
Tampoc entenc massa bé que si el quart candidat de la llista no surt escollit president el procés estigui en perill. Més que res perquè jo vaig mirar-me les llistes (tothom ho ha fet?) i vaig veure que els segon i el tercer candidats (Carme Forcadell i Muriel Casals) havien portat tot el pes del procés des del primer dia, mentre que el quart s'ho va tenir que rumiar durant molt de temps abans d'afegir-s'hi. Clar, com visc a l'estranger, jo no m'havia adonat de que el quart candidat de la llista era en realitat l'únic que podia ser escollit president per tirar endavant el procès.
Comentar aquest tipus de reflexions amb familiars, amics i coneguts m'ha portat a obtenir com a resposta: bé que jo no entenc res del que està passant (el que no semblava ser el cas quan tenia l'obligació moral de votar), o bé que des de l'estranger tot es veu diferent.
Clar ara m'adono de que en realitat estava enganyat, car jo creia que l'accés per internet als diaris o les emissions de TV a la Carta me permetien tenir accés a les mateixes informacions que la gent que viu al país. Però acabo de donar-me compte de que no, que ho veig tot diferent perquè visc a l'estranger.
Es com quan la penya de JxSi presentava Suïssa com el model a seguir. Jo estava enganyat creient que la presidència de Suïssa és per un any i rotatòria entre els membres del govern, que han estat escollits pel Parlament. Però resulta que no. Que quan algú proposa això a casa nostra fa riure a Madrid, i que no es pot anar amb aquestes propostes per la vida. Fixa't que jo estava convençut que això no feia riure a totes les multinacionals o a tots els organismes internacionals que tenen la seva seu a Suïssa. Tampoc als bancs més importants del món. Però es veu que a Madrid sí que fa riure, que és el que compte.
Una altra de les coses que es veuen diferent des de l'estranger és que els líders dels partits que no han assolit els objectius que s'havien fixat a la campanya electoral, en general presenten la dimissió. Com no he vist res d'això en cap ni una de les formacions que es presentaven (JxSi, PSC, Podem, PP), segurament és perquè també en això també estic equivocat i no he entès res del què volen dir uns i altres quan parlen de regenerar un sistema polític corrupte i la creació d'una democràcia homologable a les que corren per Europa.
Una altra de les coses que vaig entendre molt malament és que el 2014, els nacionalistes escocesos van perdre un referèndum amb el 45% dels vots pel sí. I no havent assolit els objectius que s'havia fixat, Alex Salmond, el lider del SNP, va dimitir. Va ser reemplaçat per una "desconeguda" Nicola Sturgeon que, a les eleccions del Regne Unit del Maig del 2015, va treure pel SNP 56 diputats dels 59 possibles.
La veritat és que sí, que des de l'estranger les coses es veuen de manera molt diferent. I que tenen raó aquells que diuen que segueixo sense entendre res del que està passant al nostre país. Així que el millor serà seguir els consells que m'han donat i callar-me. Que sobre democràcia i coherència me queda molt per aprendre. I pel que fa al procès, he trobat un llibre que potser m'aclareixi tres o quatre coses que no he entès fins ara: he ficat una imatge de la coberta en aquest post.
I ara resulta que si durant la campanya electoral la CUP havia dit que no sostindria la candidatura de Mas per raons que hom pot comprendre en una organització d'esquerres (3), ara s'han convertit en els traïdors del procès i l'objecte d'un atac increïble de trolls a la xarxa i de periodistes de la causa als mitjans de comunicació.
I clar, jo no entenc massa bé perquè se'ls exigeix amb una violència verbal inusitada (4) que traeixin allò que es van comprometre a no fer davant dels seus electors per sostenir la candidatura a la presidència d'un senyor que es va presentar com a quart candidat a la llista que va guanyar les eleccions.
Tampoc entenc massa bé que si el quart candidat de la llista no surt escollit president el procés estigui en perill. Més que res perquè jo vaig mirar-me les llistes (tothom ho ha fet?) i vaig veure que els segon i el tercer candidats (Carme Forcadell i Muriel Casals) havien portat tot el pes del procés des del primer dia, mentre que el quart s'ho va tenir que rumiar durant molt de temps abans d'afegir-s'hi. Clar, com visc a l'estranger, jo no m'havia adonat de que el quart candidat de la llista era en realitat l'únic que podia ser escollit president per tirar endavant el procès.
Comentar aquest tipus de reflexions amb familiars, amics i coneguts m'ha portat a obtenir com a resposta: bé que jo no entenc res del que està passant (el que no semblava ser el cas quan tenia l'obligació moral de votar), o bé que des de l'estranger tot es veu diferent.
Clar ara m'adono de que en realitat estava enganyat, car jo creia que l'accés per internet als diaris o les emissions de TV a la Carta me permetien tenir accés a les mateixes informacions que la gent que viu al país. Però acabo de donar-me compte de que no, que ho veig tot diferent perquè visc a l'estranger.
Es com quan la penya de JxSi presentava Suïssa com el model a seguir. Jo estava enganyat creient que la presidència de Suïssa és per un any i rotatòria entre els membres del govern, que han estat escollits pel Parlament. Però resulta que no. Que quan algú proposa això a casa nostra fa riure a Madrid, i que no es pot anar amb aquestes propostes per la vida. Fixa't que jo estava convençut que això no feia riure a totes les multinacionals o a tots els organismes internacionals que tenen la seva seu a Suïssa. Tampoc als bancs més importants del món. Però es veu que a Madrid sí que fa riure, que és el que compte.
Una altra de les coses que es veuen diferent des de l'estranger és que els líders dels partits que no han assolit els objectius que s'havien fixat a la campanya electoral, en general presenten la dimissió. Com no he vist res d'això en cap ni una de les formacions que es presentaven (JxSi, PSC, Podem, PP), segurament és perquè també en això també estic equivocat i no he entès res del què volen dir uns i altres quan parlen de regenerar un sistema polític corrupte i la creació d'una democràcia homologable a les que corren per Europa.
Una altra de les coses que vaig entendre molt malament és que el 2014, els nacionalistes escocesos van perdre un referèndum amb el 45% dels vots pel sí. I no havent assolit els objectius que s'havia fixat, Alex Salmond, el lider del SNP, va dimitir. Va ser reemplaçat per una "desconeguda" Nicola Sturgeon que, a les eleccions del Regne Unit del Maig del 2015, va treure pel SNP 56 diputats dels 59 possibles.
La veritat és que sí, que des de l'estranger les coses es veuen de manera molt diferent. I que tenen raó aquells que diuen que segueixo sense entendre res del que està passant al nostre país. Així que el millor serà seguir els consells que m'han donat i callar-me. Que sobre democràcia i coherència me queda molt per aprendre. I pel que fa al procès, he trobat un llibre que potser m'aclareixi tres o quatre coses que no he entès fins ara: he ficat una imatge de la coberta en aquest post.
- (1) El tortuós vot de l'expatriat. El Periódico, 02.10.2015
- (2) Junts pel Sí no aconsegueix el diputat 63 amb el recompte del vot per correu, El Periódico, 30.09.2015
- (3) La Generalitat pide un total de doce años de cárcel para cuatro huelguistas del 29-M, Publico, 04.10.2015
- (4) Finalment s'ha descobert que tots els membres de la CUP són uns pijos que viuen dels seus pares. Que sí, que ho diuen els sindicalistes del metall de CDC i ERC a la xarxa!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)