 |
la terrassa del Grütli, on van explicar-me
aquest relat increïble |
Un amic, amb qui vaig quedar ahir per anar a beure un cafè, va explicar-me una historia increïble sobre una empresa del sud d'Europa.
Resulta que l'empresa en qüestió te un treballador, un tal Arnau, gràcies al qual obté entre el 20 i el 25% dels seus ingressos. Estimant que no es guanyava la vida com es mereixia, l'Arnau va demanar durant anys, a diferents directius de l'empresa, renegociar un contracte que a ell no li semblava just. L'empresa va dir-li que no podia fer excepcions i acordar-li altres condicions que les que tenien la resta dels treballadors. Acte seguit, van començar a rebaixar-li les dietes i fer-li veure que, d'ara en endavant, un munt de decisions domèstiques que ell creia de caràcter privat, com ara la llengua que parlava a casa seva, haurien de ser controlades per l'empresa.
Després d'empassar-se un munt d'humiliacions, l'Arnau va adonar-se que no tots els companys de la feina tenien les mateixes condicions de treball. I veient que l'havien enredat un altre cop, va caure en una depressió. Fidel des de sempre a l'empresa, una part del cervell li deia d'aguantar metxa i no complicar-se la vida. La novetat però, era que una altra part del seu cervell li deia que havia de passar pàgina, plegar i buscar-se una altra feina o ficar-se pel seu compte. Però com l'Arnau sempre havia estat el més gran dels porucs, va decidir que el millor seria seguir una mena de pisco-anàlisi i deixar que fos un psicòleg qui li digués què era el que havia de fer.
Quan el director de l'empresa, un tal Mariano, es va assabentar del que l'Arnau volia fer, no va moure un dit. I pensant que, com sempre havia fet abans, seria incapaç de prendre cap decisió, va decidir ignorar-lo amb menyspreu. Ferit en el seu amor propi, l'Arnau va demanar dia i hora amb un psicòleg per tal d'aclarir-se, i ho va explicar al bar del davant de la feina, esperant que'n Mariano s'adonaria del risc que representava per l'empresa perdre'l. I que, encabat, li passaria el raspall per l'esquena, farien les paus i tot s'acabaria aquí: com havia passat un munt de vegades abans, amb altres directius de l'empresa.
La reacció dels seus companys i la de l'empresa el van sorprendre. Si els uns el van tractar d'egoista i van deixar d'adreçar-li la paraula, l'empresa el va amenaçar dient-li que no el deixarien plegar. I que, si se l'acudia fer-ho, farien el necessari perquè cap altra empresa el contractés: també li van augurar la pitjor de les misèries si es ficava pel seu compte. Davant d'aquestes amenaces, a l'Arnau no se li va ocórrer cap altre animalada que enviar una lletra als "Marianos" d'altres empreses del polígon, on els deia explícitament que treballava a una empresa que no el volia deixar plegar i, implícitament, que ell no tenia gens clar el que havia de fer.
Un tal Gonsales, que havia dirigit l'empresa abans que arribés el Mariano, va dir-li que tenia tot el dret del món d'anar amb ell al psicòleg i també a decidir si havia de plegar o no. També s'hi va afegir un tio del seu poble, un tal Borrell, que si li va concedir el dret de d'anar sol a visitar el psicòleg, va dir-li que eren el Mariano i els altres companys de la feina qui podien autoritzar-lo a plegar i en quines condicions podria fer-ho. El més fort del cas és que al poruc de l'Arnau l'idea d'en Borrell no li va semblar gens descabellada: salvaria la cara dient què era el que volia i. al mateix temps, no es bellugaria del seu lloc de treball si l'empresa no el deixava marxar. Curiosament, ell ho veia com un acte de coratge.
Francament, jo no m'ho acabo de creure. Perquè si hagués d'acceptar que, tot plegat, està passant en la realitat, arribaria a la conclusió de que, tots els personatges d'aquesta historia, tots!, necessiten un tractament psicològic urgent i radical. Menys mal que tot el que va explicar-me el meu company no era res més que una ficció. Ho és, oi?
