dissabte, 28 de maig del 2011

Quién paga cada cosa



El hombre fue a votar con un cartel en el que se leía: "Este traje lo he pagado yo". Quim Monzó 

El hombre estuvo en el calabozo cinco horas, detenido por llevar un cartel que decía: "Este traje lo he pagado yo". Sucedió el domingo, durante la jornada electoral. La prensa valenciana –Información, Levante-EMV...– sólo da las iniciales del hombres: A.R.M.
Antes de ir a votar, el hombre se vistió y cogió el cartel mencionado. Se fue a su colegio electoral y allí votó tranquilamente, con cartel y todo. Luego se fue a Aldaia, "para tomar algo" con unos familiares. La periodista Laura Sena narra qué sucedió entonces: "En plena calle, junto a un colegio electoral, un hombre 'que llevaba una pegatina del Partido Popular' le dijo que no podía estar allí con esos carteles porque tenían 'connotaciones políticas'". El hombre le contestó que tan sólo era una frase, pero el otro avisó a la policía local. Cuando los policías llegaron le dijeron que se fuera. Dice el hombre: "Me negué a marcharme, porque no tenía motivo y tres agentes se me echaron encima, me esposaron y me metieron en el coche de la policía local".
El hombre explica que no es de ningún partido ni tiene relación con ninguna lista electoral, y que llevaba ese cartel porque el traje se lo ha pagado él y, como es verdad que se lo ha pagado, pues no ve que haya ningún motivo para castigarlo. Finalmente, el martes, el titular del juzgado de instrucción numero tres de Torrent decretó el sobreseimiento del caso. Al contrario de lo que presuponen los que lo denuncian, el hombre no cometió ningún delito ni infringió la legislación electoral. Ni siquiera se puede inferir que la frase sea una indirecta con relación al caso Gürtel y, por lo tanto, se pueda concluir intención de propaganda política justo el día de las votaciones. ¿Y por qué no se puede inferir ni concluir nada de eso? Pues porque, efectivamente, tal como el hombre dice, el traje se lo ha pagado él y el cartel no hace más que explicitarlo. La noticia me ha recordado aquel capítulo de Cien años de soledad en el que los habitantes de Macondo cogen la enfermedad del insomnio y poco a poco empiezan a olvidar los nombres de las cosas, cada vez más, de manera que, para no olvidarlos definitivamente, ponen carteles encima de los objetos: "mesa" encima de la mesa, "silla" encima de la silla, "reloj" encima del reloj, "cacerola" encima de la cacerola. Con un interés clarificador semejante, A.R.M. cuelga "Este traje lo he pagado yo" sobre el traje que se ha pagado, y estaría bien que, en medio del barrizal, los políticos que aun no hayan perdido el mundo de vista por completo hiciesen como A.R.M. y los habitantes de Macondo, y colocaran encima de cada objeto suyo un cartel: "Esta corbata la he pagado yo", sí, pero "este coche fue un regalo de Constructora Maquitrasa", "este reloj fue un regalo de Daniel López Esputo", "este piso lo compré a un cuarto del valor real gracias a Edificatrel"... Y así con todo.

dijous, 26 de maig del 2011

Aleix Saló : Españistán



Bienvenidos a Españistán, prólogo del libro, escrito por Jose A. Pérez
Nota: publicat al patatabrava per en Oriol.

Bienvenidos al país con el mejor sistema educativo de toda África. El país de las hipotecas crecientes y los sueldos menguantes, una democracia joven que lo mismo te patenta la fregona que te planta un adosado sobre una fosa común por aquello de cerrar viejas heridas.
Bienvenidos al país con los directivos mejor pagados de Europa y la tasa de paro más alta del mundo libre. El país donde el 65% del dinero circula en billetes de 500, la nación de naciones con más idiomas, bailes regionales y cocaína por habitante del planeta. La capital mundial del currículum vitae, el neón en los bajos y el inglés nivel medio, orgullosos inventores de la hipoteca a cincuenta años y el minipiso cuco pero asfixiante.
Bienvenidos a este fantástico país donde los ingenieros son parias y las chonis líderes de opinión, ¿me entiendes? Donde la innovación es un anglicismo y la prensa un conglomerado de propagandas con sudoku adjunto. El país donde los políticos inauguran descampados no vaya ser que alguien, algún día, monte ahí un hospital.
Digan hola a nuestros jueces progresistas y a nuestros jueces conservadores. Somos tan demócratas que lo tenemos todo bipolar. Aquí los poderes del Estado están separados por paneles corredizos de Pladur para agilizar el tránsito de maletines.
¡Contemplen el milagro económico erigido con poderosas vigas de arena de playa! Si no te gusta cómo están las cosas, manda un SMS con el texto LA GRAN FIESTA DE LA DEMOCRACIA y entrarás en el sorteo de un contrato como mano de obra barata más allá de Pirineos.
Tomen asiento y disfruten del país donde la corrupción es avalada democráticamente, el balcón desde el que Europa salta a la piscina con resultado de traumatismo craneoencefálico y repatriación de cadáver.
Griten conmigo: ¡bajo los adoquines están las máquinas perforadoras compradas al primo del alcalde!
Bienvenidos a Españistán.

divendres, 20 de maig del 2011

Això està que s´encen.


Suposo que tots esteu seguint els darrers fets que passen a cada cop més ciutats de l´Estat Espanyol (i de la resta del mon). En forma d´acampada pacífica i sota el lema Democràcia Real , Ya, el personal a començat a dir prou fart de que li vagin tocant els collons i li prenguin el pel. Lluny, molt lluny del que la premsa habitual vol fer creure o obviant directament qualsevol informació al respecte, el moviment contempla tota una sèrie de propostes que supera qualsevol programa electoral dels partits de sempre. La Junta Electoral (gràcies,un cop més als membres del pp) ha prohibit les concentracions i a partir de les 12 de la nit d´avui tothom ha de plegar veles al·legant que comença la jornada de reflexió (???). Error. Això no farà més que reforçar el moviment i més tenint el recolzament de diversos sectors. Alguna cosa està canviant i tant de bo que sigui així per què la majoria de propostes, encara que semblin utòpiques són d'una claredat esgarrifosa. A veure venir.

diumenge, 15 de maig del 2011

Against Me! - I Was A Teenage Anarchist



I was a teenage anarchist
Looking for a revolution
I had the style, I had the ambition
Read all the authors I knew the right slogans
There was no war but the class war
I was ready to set the world on fire
I was a teenage anarchist
Looking for a revolution  (see more ...)

Una altra que no us heu de perdre: Against Me! - Baby I'm An Anarchist

Sion Guinnes Irish Festival


Doncs si companys, és una veritable llàstima que m´enganxa en unes dates impossibles per a mi. Potser tampoc vosaltres hi podreu anar per la  distància o per diners, però el festival promet (pot ser Batty que ja ens n´haguessis parlat?). De moment The Mahones ja han confirmat la seva assistència i crec que Steet Dogs també. A veure Batty, que ho fan a Sion, i ho tens a tir de pedra home! Apa,salut i Guinnes.

dissabte, 14 de maig del 2011

blanc bo busca negre pobre ...

No sé si algun membre de la tripulació ja s'ha llegit aquest llibre. Si és així, m'agradaria demanar una critica i, ja de pas, el compromís formal de passar-me el llibre perquè me'l pugui llegir. I sinó l'heu llegit encara us passaré uns extractes i unes ressenyes per veure si us animeu. Doncs resulta que és un llibre escrit per Gustau Nerín, un antropòleg i africanista resident a Bata (Guinea Equatorial) que s'ha proposat de desmitificar una cooperació internacional que coneix de ben a prop. Entre les perles que podeu trobar, hi ha aquesta: El continent africà és un immens cementiri. Un cementiri ple de projectes abandonats: d'hospitals que mai no han arribat a ser inaugurats, de latrines mai no utilitzades, de granges de pollastres que han durat tant com les subvencions ... (Vilaweb, avançament editorial). Amb una clau d'humor, Nerín presenta una situació instal.lada en l'absurd, per exemple: trameses d'aliments que acaben perjudicant els agricultors de la zona, una dona que munta una ONG en deprimir-se perquè el seu marit l'ha deixada, la confusió entre ajuda humanitària i ajuda militar, la "ximpleria" de les caravanes solidaries ... personatges que volen passar a la categoria de famós amb consciència: des de carla Bruni fins a Leire Pajín, passant pels fantasmes de José Maria Mendiluce o Bernard Kouchner.  Us proposo també de llegir l'entrevista que li van fer al ara.cat (us haureu d'enregistrar per llegir l'article complet, val la pena de fer-ho!)

Guinovart al museu d'art de Cerdanyola

De la part d'en Orlando ...

Dijous, 19 de maig, a les 20h, arriba al Museu d'Art de Cerdanyola l'exposició 'Guinovart. Obra gràfica, de la planxa al paper', produïda pel Centre d'Obra Gràfica Josep Guinovart, l'Ajuntament de Caldes de Montbui i la Diputació de Barcelona, a través de l'Àrea de Cultura. Aquesta exposició presenta una selecció de 29 obres de Josep Guinovart, entre les quals hi ha serigrafies, gravats i litografies, i està comissariada per Maria Guinovart, filla de l'artista. L'exposició s'estarà al Museu d'Art de Cerdanyola fins al 31 de juliol i després recorrerà altres museus adscrits a la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. Josep Guinovart va ser l'encarregat de realitzar el cartell del Festival Internacional Blues de Cerdanyola durant dues edicions i el museu conserva l'obra gràfica que es va editar.

Obertura de l'exposició 'Guinovart. Obra gràfica, de la planxa al paper'
Dia: Dijous, 19 de maig de 2011
Hora: 20h
Lloc: Museu d'Art de Cerdanyola. Can Domènech (C/ de Sant Martí 88)
93 591 41 30 - mac@cerdanyola.cat

fusta morta per un bosc viu ...

Recordo que la primera vegada que vaig veure un munt d'arbres tallats per terra, nets de branques, i aquestes amuntegades al costat, se'm va fer molt estrany. Vaig pensar que els llenyataires no havien tingut temps de recollir la fusta i deixar el bosc net, com és habitual als boscos del Cantó de Vaud. Més tard, passejant per altres boscos vaig veure tales dels arbres més soberbis del bosc que eren deixats a l'abandó després de haver-los netejat les branques. Finalment vaig assabentar-me de que, tot plegat, feia part d'una nova política forestal basada en la protecció de la biodiversitat.
Cal saber que en Suïssa, una cinquena part de la fauna i la flora depèn de l'habitat i dels nutrients oferts pel bosc mort. La política de la Confederació aposta perquè un 5% de la superfície de bosc es dediqui en el futur a zones on cohabitin vells arbres i bosc mort a l'abandó amb els joves arbres que aprofiten dels nutrients dels primers per donar lloc a un bosc sa. Un bosc sa on germinaran els futurs arbres i garant de la biodiversitat car, si calen desenes d'anys per la descomposició d'un arbre vell, cal recordar que aquest procés atraurà al principi els ocells (pic noir), els insectes, els bolets ... però també fures, martes, òlibes...
Part de la política de la Confederació consisteix a signar contractes d'una durada de 50 anys amb els propietaris dels boscos (normalment municipals) que, en general, ho aprofiten per plantar roures que ... son els millors arbres per afavorir la biodiversitat! De totes maneres, estaria força bé que la política de la Confederació s'ocupés també d'explicar als ciutadans el seu sentit. Ho dic perquè no tothom l'entén i no son pocs els guàrdies forestals que han rebut insults violents dels ciutadans que detesten l'imatge d'un bosc abandonat.

dimecres, 11 de maig del 2011

Botifarra de pagès

Bé, ja sé que això és el mateix que passava a Roma, allò del pa i el circ però la veritat és que...és SENSACIONAL!!!!!!! Quins temps aquells en que només guanyàvem cada catorze anys...... apa nens, a disfrutar-ho!!!!

dilluns, 9 de maig del 2011

El retorn dels punkis

Doncs enguany ja són tres els llibres que s´han publicat sobre el Punk a BCN als anys 80: "Odio Obedecer", d´en Xavi Mercadé: un llibre més aviat de fotografies fetes pel mateix autor i que en aquells temps editava un fanzine que es deia Voll-Kerr. L´home ha tingut el detall d´incloure una foto que em va fer. Un altre és "Que pagui Pujol", d´en Joni Destruye, germà de Ferran d´Antidogmatikks (epd) i que llavors editava un fanzine NDF. Aquest llibre íncideix més en la vessant "política" del punk, les ocupacions, etc.. I el darrer es diu "Harto de Todo", i tal i com també diu el títol, història oral del punk. Aquest està fet a base d´entrevistes a gent dels gups (també Monstruación,of course) i d´altres que també en formaren part de tot. L´ha escrit en Jordi Llansamà que als 80 editava el Fanzine "Lo Corcó de Les Corts". Doncs això, que sembla que 25 anys després, els ha entrat la nostàlgia dels, ja difunts, anys 80.

diumenge, 8 de maig del 2011

Good Luck, Mr. Gorsky!

Un extracte molt divertit de l'article "Francès galàctic", d'en Ferran Torrent, que es publica a l'edició del ara.cat del 08.05.2011: potser l'anècdota és apòcrifa, però ningú l'ha desmentida fins ara. Neil Armstrong arriba a la Lluna (probablement no féu el viatge amb Ryanair) i pronuncia la famosa frase: "Un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Tot seguit diuen que va dir:  "Que ho disfrute, senyor Koenig ". Baixa a la Terra i li pregunten per la dedicatòria. Qüestions personals, respon l'astronauta. Passen vint-i-cinc anys, efemèrides de l'arribada a la Lluna. Aleshores, en una roda de premsa, un periodista l'interroga per la frase que no volgué aclarir un quart de segle abans. Bé, fa Armstrong, ara ja ho puc contar (el senyor Koenig havia mort). De xiquet, diu, estava jugant amb la pilota al pati de ma casa. El senyor i la senyora Koenig tenien les finestres de l'habitació obertes, i vaig sentir que el senyor Koenig li demanava una mamada a la seua dona. ¿Una mamada?, es va indignar la senyora, quan el xiquet dels nostres veïns arribe a la Lluna et faré una mamada.
Com sempre, l'article d'en Ferran m'ha agradat moltíssim. Sols que .... Ferran, en realitat crec que hi ha una confusió amb Mr. Koenig (Neil era fill de Stephen Koenig Armstrong i Viola Louise Engel). De fet, el Mr. Koenig que menciones es deia Mr. Gorsky i la frase: Good Luck, Mr. Gorsky!  El que va fer pensar a molta gent que anava adreçada a un astronauta rus d'aquella època: tot i que ningú va entendre massa de què es podien conèixer perquè li dediqués la frase (tinc la sospita que'n Gorsky va passar una setmana de tractament especial als headquarters de la KGB a Lubyanka). Finalment això és el que va dir realment la senyora Gorsky: "Sex! You want sex?! You'll get sex when the kid next door walks on the moon!".

dissabte, 7 de maig del 2011

sobre la violació dels pallassos ...

Deixeu-me començar dient que aquest post no té res a veure amb el futbol, ni amb cap idea sobre què es pot fer amb algun dels seus protagonistes més antipàtics. No, en realitat vull referir-me a una noticia que l'equip de periodistes d'investigació d'Antena 3 va publicar el 22 de febrer del 2011 i que va consternar a la ciutadania. Com sabeu punxar un enllaç (i espero que ja ho haureu fet), resumiré dient que un trapezista diabòlic va emborratxar un pobre pallasso i el va violar quan aquest estava indefens. Potser me direu que hi han pallassos, com ara en Kiki de Mèxic, que es mereixen això, una exclusiva de Mourinho i molt més. Potser, veient la data d'aquesta darrera noticia (el 05.12.2008), pensareu que el trapezista va quedar traumatitzat per l'acció de Kiki i va decidir venjar-se amb el primer pallasso que pogués emborratxar ...
Doncs no, perquè la noticia de la violació del pallasso data almenys del febrer del 2005 ( Emol, Elotrolado, ...).  Llavors ... deixant de banda el rigor periodístic reconegut internacionalment a la colla d'Antena 3, deixeu-me fer una reflexió molt a la moda: Por qué?
I no penseu que ho dic per la colla d'Antena 3: aquests ja els deixo per impossibles. Ho dic pels pallassos. I ho dic perquè, el que li va arribar al pallasso del Circo Frankfurt (caram! un nom premonitori?), ja havia passat prèviament l'any 2001 en una escena esgarrifosa del film Scary Movie 2.
Podem deduir doncs que'n Kiki ja estava fart que la seva companya es passés repetidament el DVD de Scary Movie 2 i el gratifiqués amb un somriure socarrón a cada cop que veia l'escena? Podem deduir que el trapezista va fantasmar amb el film i va voler experimentar el que deuria sentir lo tio Ray en aquella terrorífica escena? Què podem deduir de la qualitat del periodisme d'investigació d'Antena 3? I el més important de tot, ja que la cosa va de circ: Por qué?

dimecres, 4 de maig del 2011

Estirem la cadena

Doncs si, després de tot l´enrenou que ha mogut el Real Mandril en factors que poc a veure tenen amb el joc al camp, (Oh,my God,quina imaginació digna dels millors thrillers.Atenció: la UEFA,Villar, UNICEF, el col.lectiu arbritral i el propi Barça,comfabulats contra l´equip de l´imperi i del NO-DO), inclús atrevint-se a denunciar a uns quants jugadors del Barça per agressions i per joc anti-esportiu (quin partit deurien mirar aquests?), i oblidant-se del seu joc paupèrrim i deplorable(ahir mateix van batre el récord de faltes en un partit de Champions (31), ja només ens queda estirar la cadena i,amb una mica de sort, no s´embossa, que crec que al "club señor"li fa falta una bona neteja.

¿Por qué?


Ja ho veieu...l'any vinent ves a saber però aquest... aquest any si!!! ...i algú es pregunta encara "¿Por qué?"...